Elaboració de l'oli d'oliva

Introducció

Representació d’un dels més de vint milions que havien a Tivenys entre els segles XIX i XX. Aquets estaven situats a la plata baixa de les cases dins la població, rebien tota la producció d’olives per l’elaboració d’oli.

El sistema que emplenaven era en tots el mateix, però podia variar:

  • El tipus de pedra per la molta (mola o rodet vertical o de forma cònica) com també el nombre d’unitats (entre 1-2 en rodet vertical i fins a 3 en les còniques).
  • El tipus de prensa. De cargol o com aquesta, de viga, de planca o bé la hidráulica a partir del 1940.

La Molta

Per la molta, tenim una base de pedres planes i de forma circular anomenada solera. Del centre s’aixeca un eix de fusta que fa de pilar per aguantar la mola o rodet vertical. Aquest té el seu centre foradat per travessar-li un fust horitzontal, per una part més llarg que la solera de pedra que, per tradició animal empenyia circularment i feia girar sobre l’eix vertical a la mola o rodet. Per l’altra part més curta, quedant a l’interior, on s’hi trobava una tolva de fusta a la que s’hi posaven les olives, que anaven sortint per la part baixa de la tolva, quan a la solera de pedra. Així eren xafades per la mola o rodet vertical formant una pasta. A la part de baix de la tolva, s’hi enganxava una rasera que tenia la funció de redirigir la pasta cap a l’interior per xafar-la més, o bé cap a l’exterior, i així poder regular el grau de molta desitjat. Aquesta pasta es recollia per ser premsada.

El Premsat

La pasta s’anava recolllint de la solera i es repartia per sobre dels cofins, (cistell pla normalment d’espart) es posaven tots plens de pasta un damunt de l’altre i formaven una pila, (també se li anomena parada, càrrega o peu) fins una alçada màxima igual a la part inferior de la prensa. En cas de no arribar-hi es completava en unes fustes circulars anomenades “tacos” d’uns 10cm de gruix.

El mecanisme per donar la pressió, en aquest cas tenim un element auxiliar al costat de la premsa que és un torn, és una base gran i pesada de pedra sobre la que hi surt un eix vertical en una corona dentada de ferro que evita el seu retrocés. A la part de dalt de la premsa tenim una rosca que a la seva punta porta un capçal i cargol foradat per passar-li un fust horitzontal per fer de palanca. Al seu extrem s’hi enganxa una corda que la unim amb l’eix del torn, que aquest de forma manual el fem girar sobre ell mateix, ens va estirant la corda i a la vegada ens baixa la rosca de la premsa. Quant hem estirat tota la corda, recuperem la posició inicial de la palanca en la corda desenrotllada i repetim l’operació tantes vegades com necessitem per donar pressió a la pila o parada.

A més pressió sotmesa als cofins, s’alliberen els líquids de la pasta (oli i aigua) i reté la part sòlida (pell i pinyol). L’oli i l’aigua cauen en cascada pels cofins, que a la part inferior ho recondueix cap a una pica de pedra, i per decantació es separen, (l’aigua al pesar més, es diposita al fons i l’oli sura sobre de l’aigua) i ja es pot recollir per guardar-lo en les gerres.

Alex Beltran Carles

 

 

Subscriure a
Menu

Menú principal

Formulari de cerca