Poblat Ibèric

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba ubicat sobre un tossal que s’eleva a l’esquerra del riu Ebre, just a la sortida del congost que es configura entre la serra de Cardó i l’extrem septentrional dels Ports de Tortosa-Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, l’anomenat Pas de Barrufemes. L’àrea arqueològica s’estén pel cim d’aquest turó i tota la vessant sud, pràcticament fins arribar a l’alçada del riu Ebre. Al nord, el pujol es troba tallat per un barranc, el Lligallo de l’Assut, a l’altre costat del qual hi trobem ja els altiplans que ens porten fins al Coll de Som. Pel sud, el desnivell no és acusat, essent la pendent inferior i l’accessibilitat més senzilla, fet que propicia la seva ocupació. Per la seva posició, l’assentament dominava tota la plana al·luvial que tant a l’antiguitat com avui dia ocupen les hortes de Tivenys i Xerta.

Identificat en el transcurs d’unes prospeccions arqueològiques durant 1988, l’estiu de l’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, va decidir intervenir al jaciment, iniciant-se així uns treballs que han perdurat, amb periodicitat anual, fins l’actualitat, havent-s’hi efectuat vint campanyes d’intervenció, que han permès definir l’àrea ocupada, la seqüència ocupacional i la seva distribució urbanística.

L’adquisició del terreny on se situa el jaciment per part de la Universitat Rovira i Virgili l’any 2008 va obrir noves perspectives d’intervenció, de forma que des del 2012 s’hi realitza anualment un curs d’introducció a l’arqueologia, promogut pel Departament d’Història i Història de l’Art de la URV, coordinat pel Dr. Jordi Diloli Fons. Així mateix, des del 2015 s’hi desenvolupen campanyes de consolidació i adequació per tal de possibilitar la seva socialització.

Les intervencions efectuades fins ara han permès localitzar nivells del segle VII anE, una casa-torre fortificada datada al segle VI anE i un poblat amb una estructura defensiva arquitectònicament inèdita, associada a una sèrie de recintes, majoritàriament d’hàbitat, que any rere any han mostrat la seva complexitat estructural, i que podem datar entre el segle V i finals del II anE – inicis de l’I anE, de forma que a l’indret de L’Assut s’identifica en aquests moments una seqüència ocupacional en fases, que abasten des de la Primera Edat del Ferro (segle VII anE) fins a la romanització del territori (segle I anE) segons la següent seqüència:

-Fase Assut 0A: Es coneix un únic mur aixecat mitjançant l’antiga tècnica dels ortostats, això és, amb l’alçament de lloses de pedra de dimensions relativament grans, i un rebliment intern de pedres petites, grava i terra, amb presència esporàdica de fragments de ceràmica fenícia del cercle de l’estret del tipus T.10.1.1.1 que es podria datar entre els segles VIII i VII anE Aquests elements fan que no es pugui descartar una ocupació del turó ja en la primera meitat del segle VII anE, si bé tampoc es pot afirmar amb rotunditat.

-Fase Assut 0B: Sobre el límit nord del turó s’ha deixat al descobert un conjunt que sembla estar constituint una bateria d’habitacions, de les quals se n’han delimitat dos i part d’una tercera, aquesta darrera, però, molt afectada per les reformes posteriors del mateix sector. Sembla que la construcció del posterior sistema defensiu ibèric i el seu enllaç amb l’àrea d’hàbitat n’haurien provocat l’eliminació parcial. Per a la construcció d’aquest conjunt es van haver de dur a terme importants esforços d’anivellament, amb l’erecció de murs robustos capaços de sostenir no només el pes de l’alçat dels mateixos edificis, sinó també d’una important acumulació de rebliment intern, a base de graves obtingudes de la mateixa superfície de conglomerat natural, i abocades per a crear una superfície plana, guanyada sobre el vessant del turó, suficientment extensa com per poder servir com a espai d’hàbitat. En aquest rebliment s’han localitzat fragments d’àmfora fenícia del cercle de l’estret, tipus T.10.1.2.1, i també peces de forma aparentment fenícia, però de procedència desconeguda, que podrien portar l’ocupació fins, com a mínim, mitjans del segle VI anE.

-Fase Assut 1: Aquesta fase està representada per un únic edifici, que en un primer moment seria exempt, i que a partir del darrer quart del segle V anE restaria incorporat al sistema defensiu del poblat ibèric. És tracta d’una torre de planta circular (T3), amb l’interior buit per tal de ser emprat com a espai d’habitació. Compta amb una superfície útil de 18 m2, que cal multiplicar pel número de plantes amb les que hagués comptat. El notable gruix del mur, entre 2 i 2,20 metres, n’assegura l’estabilitat i la defensabilitat, alhora que permet concebre l’existència d’almenys dos pisos més per sobre de la planta baixa. La datació del seu aixecament no es pot establir amb precisió, però se situa de manera aproximada durant el segle VI anE. No es pot descartar que coexistís durant algun temps amb les cases de la fase Assut 0B.

-Fase Assut 2: En el segle V anE, sembla ser que en el seu últim quart, es va produir el desplegament urbanístic d’un poblat de dimensions majors que els assentaments precedents, fet que coincideix amb la iberització plena de l’indret. A nivell tècnic s’observa com a partir de la construcció del poblat ibèric es deixen d’emprar preferentment els blocs globulars de pedra sense escantellar. Per al bastiment dels nous murs es van utilitzar peces de dimensions en general inferiors a les del període precedent, i retocades de manera gairebé sistemàtica, tot i que en cap moment va haver la intenció d’obtenir formes regulars. El nou poblat va ocupar tota la punta de l’esperó, i es va aïllar de l’exterior mitjançant una potent fortificació.

La torre T-3 va seguir existint sense que s’hagi detectat arqueològicament cap mostra de destrucció en aquests moments, però va quedar immersa en un complex defensiu que aïlla l’esperó de la resta de la formació muntanyosa a la que pertany. Aquesta fortificació s’estén entre un i altre dels barrancs que delimiten l’esperó. Es va aprofitar una petita elevació del terreny natural, folrant-la amb murs que delimiten terrasses a diversos nivells. Tancat l’assentament, la resta de l’esperó fou ocupat per cases de petites dimensions estructurades a l’entorn d’un carrer central del qual se n’ha documentat un tram en forma de rampa retallada a la roca. Un segon carrer transcorre en paral·lel al sistema defensiu pel seu costat interior, procedent de la porta del poblat, i alhora se situa en sentit perpendicular al carrer central, formant un esquema viari bàsic en forma de T. Aquesta disposició delimita tot un seguit d’hàbitats, amb presència de vaixella de vernís negre de procedència àtica en els seus estrats fundacionals, per bé que sempre en quantitats molt minses.

- Fase Assut 3: A l’entorn de l’any 200 anE es produïren una sèrie de canvis al poblat que van deixar una profunda petjada en el seu urbanisme i arquitectura. No està clar fins a quin punt aquests canvis estan relacionats entre ells, però es pot assegurar que es van portar a terme en un marge temporal bastant reduït. Els canvis es poden resumir en els següents punts:

1.- Remodelació en profunditat de la bateria de cases que es fonamenta sobre les antigues construccions de la fase 0B, al nord del poblat.

2.- Destrucció de la torre T-3. A finals del segle III anE o just als inicis del segle II anE, la torre va sofrir un incendi que va provocar la seva destrucció i abandonament, malgrat que la resta del poblat va seguir estant habitat. L’estat de rubefacció de les pedres indica que es van assolir temperatures força elevades, versemblantment relacionables amb una destrucció intencionada. Amb posterioritat a l’incendi, no hi va haver cap intent per a recuperar els objectes mobles que contenia, entre els quals abundaven els elements metàl·lics, ni tampoc cap temptativa per a reconstruir o, com a mínim, recuperar l’espai ocupat per les ruïnes de la torre. Ni tan sols es va donar cap esforç per a desenrunar l’indret. Aquestes circumstàncies condueixen a pensar en una acció punitiva amb un rerefons simbòlic, que s’hauria de relacionar possiblement amb les campanyes de Cató de 195 anE La submissió de la comunitat local a l’autoritat romana es manifestaria en la destrucció – que aniria acompanyada d’una prohibició de reconstrucció– de la torre principal del seu sistema defensiu, entesa alhora com a símbol i ornament del seu poder polític.

3.- Remodelació del sistema defensiu.  La destrucció de la torre T3 com a espai habitat va obligar a reestructurar el sistema defensiu. El passadís que comunicava longitudinalment les diverses parts de la fortificació va ser inutilitzat mitjançant la construcció d’un mur que el va tancar, i que va servir per a contenir un gran volum de terra que s’hi va abocar de manera intencionada a la seva part central, aïllant l’espai de la torre T-3. Tanmateix podria haver servit per a aixecar un cos massís en altura a sobre, en la part central del sistema defensiu, l’aspecte final del qual és força difícil de determinar. L’extrem nord del corredor hauria seguit en ús en aquests moments, tot i que no es coneix quina funció hauria desenvolupat.

4.- Edificació d’un barri de nova planta sobre el vessant sud del turó. L’estreta superfície de l’esperó s’hauria acabat quedant petita, malgrat els evidents esforços d’aterrassament duts a terme per a maximitzar aquest espai. Tenint presents les dades actualment disponibles, sembla que en aquest horitzó cronològic s’hauria efectuat una ampliació de la superfície urbanitzada de l’assentament mitjançant nous i costosos aterrassaments turó avall, en la seva vessant sud.

Un dels aspectes més destacables que s’han posat de manifest en relació a la urbanització d’aquest sector és el seu sistema viari. L’adaptació al vessant i la necessitat de connexió amb la part superior de l’assentament van promoure un sistema de complexitat superior a l’observat en l’estructura de carrer central del nucli ibèric primitiu. Fins ara es coneix una via o carrer que ascendeix des de l’extrem sud de l’aglomeració. En el tram situat a una cota més baixa avança en perpendicular a les corbes de nivell del turó per a, més endavant i després d’haver superat almenys una terrassa, girar 90º cap a l’oest i adaptar-se al relleu. L’amplada de la via no és uniforme, i oscil·la entre 1,70 i 1 metre, depenent del punt del traçat. Aquest carrer es bifurca en un punt a mitja vessant, donant lloc  a dos vies diferents. Per una banda, un ramal segueix remuntant el vessant mitjançant l’ús d’esglaons de pedra. Els esglaons van a parar a un camí retallat en part sobre la roca natural que, aparentment, es dirigeix a la zona on hi ha la que de moment constitueix l’única porta coneguda del poblat. L’altre ramal ressegueix el vessant respectant la corba de nivell en forma d’un carrer estret, molt afectat per l’erosió, que va a parar a l’extrem oest del barri.

 Aquest barri sembla conèixer una única fase d’ocupació que, amb les dades actuals, sembla arrencar en el pas dels segles III al II anE, malgrat que en l’estat de coneixements actual no es pugui descartar la possibilitat de documentar-ne una ocupació anterior.

-Fase Assut 4: Si bé sembla que l’assentament s’abandona a finals del segle II anE, podria haver-se ocupat parcialment durant la primera meitat del segle I anE. El barri nord ha proporcionat algunes mostres de materials propis d’aquesta època, però en una quantitat prou escadussera com per a no poder afirmar amb seguretat si es tracta d’una continuïtat en la funció residencial d’algunes de les cases, o bé si es tracta d’una mera freqüentació d’aquests espais. Podríem associar aquesta ocupació esporàdica amb les guerres sertorianes (primer quart del segle I anE), després de les quals l’indret quedaria definitivament abandonat.

https://gresepia.cat/assut

img-5410.jpg

Subscriure a
Menu

Menú principal

Formulari de cerca